La recent cimera de Riad, amb Donald Trump i els països àrabs, va representar l’oportunitat perfecta perquè tant saudites com, en menor mesura, els Emirats Àrabs Units (EAU), acabessin de cisellar l’estratègia regional dels EUA contra els seus dos principals enemics: l’Iran (coprotagonista amb els saudites de laguerra freda del Pròxim Orient) i les diverses branques dels Germans Musulmans. La patent de cors va legitimar en certa manera una intensificació de la repressió a Bahrain, on l’Iran -i ara, Qatar-és acusat de donar suport ideològic i material a l’oposició, i va encoratjar saudites i Emirats per deixar clar qui dicta les normes. Hi va haver una època, quan la Primavera Àrab va posar en dubte tots les assumpcions sobre la regió i els seus blocs de poder, en què Qatar va aspirar a convertir-se en una potència individualista, i no va dubtar a invertir quantitats ingents de diners i esforç allà on veiés un incipient buit de poder. No només es va aliar amb els actors incorrectes...
A blog on Middle Eastern affairs... and everything related to it.