Skip to main content

Trump signa la defunció del ‘Versalles palestí’

L’anunci de Donald Trump arriba en un moment clau per als contextos domèstics nord-americà i israelià, amb els dos líders, exponents d’un gir cap a la dreta radical, necessitats d’un tema amb què desviar l’atenció dels seus escàndols de corrupció. El context internacional és també clau: la reacció dels líders àrabs ha sigut en forma de declaracions de condemna sense cap disposició pràctica. Una feblesa que contrasta amb el passat, quan el simbolisme de Jerusalem unia els àrabs d’arreu del món. La causa palestina ha passat a un segon pla, davant de les primaveres àrabs del 2011, la guerra a Síria i al Iemen o la lluita amb l’Estat Islàmic. Els líders àrabs tenen altres prioritats i privilegien postures en què l’alineació amb Israel és clara, com la batalla contra l’Iran per la influència regional. 


Desenes de milers de persones van sortir ahir als carrers del sud de Beirut, en el feu de Hezbol·lah, en suport als palestins. / AZIZ TAHER / REUTERS
La decisió de Trump posa fi a l’ambigüitat nord-americana en el conflicte palestino-israelià. Reconèixer la capitalitat de Jerusalem legitima l’ocupació israeliana de l’est de la ciutat, una política de fets consumats en forma d’enginyeria demogràfica i geogràfica que té com a objectiu arribar a un màxim del 30% de palestins. Trump es justifica dient que es limita a reflectir una realitat que tots coneixien. Una realitat que cap estat ha reconegut perquè representa un menyspreu al dret i el consens internacional.

La decisió nord-americana és un gest carregat de simbolisme que no canvia res en l’àmbit pràctic. Els habitants palestins de Jerusalem no tenen ciutadania israeliana, són “residents permanents”, un estatus concebut per als immigrants, revocable i desproveït de drets com la participació en eleccions o l’adquisició de terrenys a través de l’estat.

El reconeixement sempre ha estat vist com a moneda de canvi per aconseguir que Israel faci concessions (que no són res més que el compliment del dret internacional) en altres temes importants, com les fronteres o els assentaments. Però ara, quin incentiu tindria Israel si aconsegueix el que ambiciona del seu principal i més poderós soci sense cedir res a canvi?

Fi a 26 anys d’estira-i-arronsa
El gir de la política exterior nord-americana és el certificat de defunció del denominat procés de pau del Pròxim Orient, de 26 anys d’estira-i-arronsa, d’assaig i error, des de la Conferència de Madrid del 1991. Tot i que els Acords d’Oslo, que Edward Said va anomenar el Versalles palestí, no van fer sinó contribuir a la consolidació de la dominació israeliana, alguns s’aferraven a l’esperança que fos la llavor d’un futur acord. Però com més avança l’ocupació, menys dossiers hi ha sobre la taula de negociacions. Ni les ofertes més generoses van permetre mai la possibilitat de crear un estat palestí viable. La realitat que els lideratges palestins -desunits, inoperants i impopulars- i israelians hauran d’afrontar no és la de Jerusalem sinó la d’un estat únic amb dos règims diferents segons l’origen dels seus habitants. Una partició impossible malgrat les dècades de negociacions centrades en la solució dels dos estats.

Este artículo fue publicado en Ara el 11 de diciembre de 2017

Comments

Popular posts from this blog

Migrating

Aunque el título pueda referirse a uns de las varias mudanzas a los que me conocéis personalmente estáis acostumbrados, se refiere simplemente a este humilde blog, que tantas alegrias me ha dado. A partir de ahora podréis encontrar todos mis artículos en la página https://discoveringmena.blog Although the title could well refer to one of the rushed and unpredictable decisions those amongst you who know me are by now you used to, 'migrating' refers here to the new site this humble blog - which has given me so much joy - is moving to. From now on you can find all of my articles on the page https://discoveringmena.blog

Libros, películas, series y una canción para entender Israel

From Beirut to Jerusalem , Thomas Friedman (2002) Este es un libro de referencia a la hora de conocer Israel para muchas de las personas que he conocido cuando he estado en y/o hablado de Oriente Medio. Aunque teniendo en cuenta  en lo que Thomas Friedman se ha convertido , quizás recomendar uno de sus obras no parezca una introducción prometedora. En él, el periodista/comentarista cuenta en primera persona su paso como corresponsal por dos de las ciudades más simbólicas de la región en una época turbulenta como fueron los 80, desgranando en el caso del Líbano las aristas del conflicto que asolaba por aquel entonces el país, y en el caso de Israel las características y divisiones de la sociedad israelí, no únicamente desde el punto de vista ideológico en relación con el conflicto con Palestina, sino teniendo también en cuenta otros condicionantes clave, como puede ser el origen, la práctica religiosa, o las condiciones socioeconómicas.   Un grupo de israelíes celebran con band

East Jerusalemites need to be a priority in any new strategy for the Israel-Palestinian conflict

U.S. President Donald Trump’s December 6th announcement, in which he recognised Jerusalem as the capital of Israel, shed light on the significance and symbolism of the city. The priority of the MEPP is to maintain the viability of the two-state solution with Jerusalem as the future capital of two states. Any formula acceptable to both sides needs a political solution for Jerusalem and its holy places. Palestinian residents of Jerusalem are however increasingly becoming culturally, economically and socially marginalised amid institutional inertia, political and physical separation from the West Bank, as well as demographic pressures. 2017 has been a year brimming with commemorations related in one way or the other to what has come to be known as the Israel/Palestine conflict. Various events cast light on its most intractable issue: Jerusalem. Back in July, East Jerusalemites reunited and joined forces with Palestinians from the rest of the West Bank as a consequence of the crisis over I